PAN DE AZÚCAR --> CATARATAS D'OLAEN --> VALLE DE LA LUNA --> ZAGÜAN...

ESTO ES UN LÁPIZ. Escrivim des de no sabem on, en un hostal acollits amb l’amabilitat de la gent humil. Som a prop de les ruïnes de Quilmes, on Santa Maria ens ha salvat… “jandulilá”.

Explicar com hem arribat aquí, a terres inques, es perd entre records ja, de gent i de l’entorn que l’explica. Vam sortir d’una ciutat cordobesa en ple setge per les injustícies, pujant entre núvols fins al Pan de Azúcar, on una andrómina ens eleva a les altures per contemplar el brut San Roque. Morts de fred, amb el dia obrint-se i després de camps de vaques, ovelles i cavalls solitaris, arribem a l’ermita de Santa Bàrbara a qui fem la tan comuna ofrena de taronges per entrar dins les catarates d’Olaén, un lloc petit i amagat que destapa la seva bellesa d’aigües fredes en una terra esgarrapada de sol i vent.

Ja cansats d’omplir-nos d’aire tan pur reposem a les Cumbres, a l’hostal el Cóndor, yun desván ple d’històries, només cal afegir-hi els nostres somnis refredats. Al matí, amb el fred a la pell (-5ºC) decidim perdre’ns per arribar al… VALLE DE LA LUNA, el nom ho diu TOT, empatxats de mirar i suspirar tanta inmensitat de terra, de figures de fang i silencis i llums. Passem el dia admirant la Lluna per tanta bellesa i despedim un sol que crema l’horitzó retallat per muntanyes, l’últim espectacle fins al caliu d’un àngel. Ell ens acull a Pagancillo i ens dóna tota l’amabilitat i hospitalitat que desborda, gràcies per ser un artista i guia, per ensenyar-nos a descobrir el Zagüan, la salsa mezclada, la cuchara de nuez… i el millor esmorzar per la millor ruta, un camí entre pedres i muntanyes alçades entre canvis de colors escalfats per un sol de cactus… la Cuesta de Miranda, carreteres a l’infinit de Chilecito, Londres de ruïnes perdudes, Belén de “Jigonce”, Capelles de Huajín, Santa Maria del ponts amagats…

...i aquí, a l’hostal del camí inca, molt per reposar-ho tot, feliços de sentir i ser.

Demà més… queda tant per viure… petons.