QUILMES --> SAN CARLOS --> CACHI --> JUJUY

De matinada, dalt la atalaia, divisant l'infinit, per camí de Quilmes, resistència enclavada a les altures des de temps ancestrals, sacrificis de pedra, peus i cactus, reis de la mirada, vigilants del que t'envolta, una sensació de pau i immensitat, retrobar-te.

De capvespre, sota un cel d'estrelles on no hi cap més foscor entre una i altra, el silenci de tot dormint, un silenci que fa mal de tan ple... fa una estona era música andina amb al mestre Nacho, que nos acogió calurosamente, gracias. Niko, amb el seu somriure trencat de nen despert, rascava la seva orgullosa guitarra despedint els colors pastels d'una llum difuminada de capavespre. Aixeca els ulls blancs de tanta foscor de sol i em diu "y vos como os llamais?" A San Antonio, un poblet enmig del no-res muntanyós, on les pedres tenen vida també, on la llum encara no la necessiten, on el so de flautes de vent omple l'aire i l'esperit de la gent que s'acosta a la petita plaça... màgia on la felicitat d'aquesta gent humil t¡envolta i et fa senzill, et calma i t'eleva a la condició de persona. Qui és el mestre de tanta bellesa no ho sé, nosaltres en som alumnes.

Com castells de serra empedrats, dalt la cresta de fang, amb una llum blanca que inunda el paisatge que s'eleva a l'horitó àrid i perdut, cmí de Cachi, on agulles retallen una terra feta de vent i temps.

Ais... se terminaaaaaron las "andansas" de los ruteros y "empesaaaamos" a trabajar chicos, estaaaamos estresaaados che.... jegamos como a las 2 de la madrugada del día santo a el siempresurrealista e icomprensible habitáculo de Lilian quién después de convivir con ella unos diitas descubrimos que se llama Laila, un personaje encantador y siempre lindo con su Morrison, The Doors o Bob Dylan sonando en cada rincón olvidado, con sus baños de ensueño y sus espacios inacabados a la perfección. La jornada se levanta a las 7'30 con desayuno para cuatro a base de medialunas, tostadas, café turco, te de bolsita y ungüentos ácidos incomestibles, con el sueño agarrado a nuestra piel como el maullido de un gato vigilante. En la puerta espera el chofer con voz de fumador empedernido y el motor despertando al vecindario de Ciudad de Nieva, acompañado de otra actriz perfectamente atabiada con sus mejores galas y su palabra susurrante y trémula, Moni de relaciones diplomáticas del Ministerio. Raudo y veloz en la medida que permite el desbordante tráfico jujeño nos adentra en el Belgrano, la más grande institución escolar de acá, donde la Ministra no recibe acompañada de los animados periodistas que nos roban la imagen y la voz... tele, periódico y radio... demasiado para tanta ojera. Lo que pretendía ser una reunión a puerta cerrada con los responsables de inclusión en la zona se transforma en una preparada exposición por nuestra parte teniendo como público a una veintena de la más elefantina cúpula de supervisores de las distintas zona educativas de Jujuy. Dos horas de explicación de nuestro humile trabajo sirven para enojar, aburrir y pavonear suficientemente a los engreidos personajillos que nos escuchan, café y pastas, continua el discurso y la rererererereplanificación del planeado plan de trabajo durante unas horas más y finalmente... aplausos... CLAC CLAC y descanso, nos quedamos comatosos entre tanto desgaste intelectual y superficial y de compustura sonriente de postín. Felicitaciones, disculpas y demás son la coletilla para volvernos a levantar a las 7'30, desayunar medialunas, tostadas, café turco, te de bolsita y ungüentos ácidos incomestibles, conferenciar durante más de dos horas frente a un público agradecido, MAESTROS, como nosotros, una catarsis nace de cada discusión basada en breves qüestiones pedagógicas, cotilleos económicos y marujeos de festejo...café y tortas...aplausos CLAC CLAC y visita a encantadoras aulas y las delicias de niños nos recuerdan quiénes somos, jugamos, reimos, cantamos y nos cantan mariachis, comemos milanesa de comedor escolar y vuelta al trabajo, dos horas y media más de conferenciantes ante otro público maestril recién levantado de la siesta... breves discusiones pedagógicas, cotilleos económicos y marujeos de festejo...aplausos CLAC CLAC y descanso? Preparativos: calcetines, cajas de madera, flores de floreria de omnibus, empanadas, ensayos musicales de Arjona, Hellokitti... y CUMPLEAÑOS FELIZ, CUMPLEAÑOS FELIZ, TE DESEAMOS MERCEEEEDEEEES, CUMPLEAÑOS FELIZ!!!! Un pequeño paraiso de emociones musicales enternecen a la SEÑORA... con una sonrisa nos vamos a la cama que hay que """descansar""". 7'30, tostadas, café turco, te de bolsita y ungüentos ácidos incomestibles y un comedor bañado de flores, chófer, escuela 448, conferencia de tres horas, tarta de cumpleaños con café, breves discusiones pedagógicas, cotilleos económicos y marujeos de festejo...aplausos CLAC CLAC y vuelta a empezar después de comer atropelladamente panqueque y brindar con vino, mientras el móvil no para de sonar y sonar y Mercedes agradece hablar con sus seres más queridos. 14'15, conferencia de tres horas y... ATENCIÓN... grandes qüestiones pedagógicas, agradable charla com MAESTROS, satisfacción plena por fin por un trabajo bien hecho, un placer, gracias CLAC CLAC.

P.D. Després de la insistent demanda de tots... ja es pot veure en gran les fotos de la entrada anterior... CLAC CLAC

P.D. Cursi de l'Eva: records mama, t'estimo

P.D. también de Mercedes: gracias a tod@s

P.D. Marçel: ja està, fin.

PAN DE AZÚCAR --> CATARATAS D'OLAEN --> VALLE DE LA LUNA --> ZAGÜAN...

ESTO ES UN LÁPIZ. Escrivim des de no sabem on, en un hostal acollits amb l’amabilitat de la gent humil. Som a prop de les ruïnes de Quilmes, on Santa Maria ens ha salvat… “jandulilá”.

Explicar com hem arribat aquí, a terres inques, es perd entre records ja, de gent i de l’entorn que l’explica. Vam sortir d’una ciutat cordobesa en ple setge per les injustícies, pujant entre núvols fins al Pan de Azúcar, on una andrómina ens eleva a les altures per contemplar el brut San Roque. Morts de fred, amb el dia obrint-se i després de camps de vaques, ovelles i cavalls solitaris, arribem a l’ermita de Santa Bàrbara a qui fem la tan comuna ofrena de taronges per entrar dins les catarates d’Olaén, un lloc petit i amagat que destapa la seva bellesa d’aigües fredes en una terra esgarrapada de sol i vent.

Ja cansats d’omplir-nos d’aire tan pur reposem a les Cumbres, a l’hostal el Cóndor, yun desván ple d’històries, només cal afegir-hi els nostres somnis refredats. Al matí, amb el fred a la pell (-5ºC) decidim perdre’ns per arribar al… VALLE DE LA LUNA, el nom ho diu TOT, empatxats de mirar i suspirar tanta inmensitat de terra, de figures de fang i silencis i llums. Passem el dia admirant la Lluna per tanta bellesa i despedim un sol que crema l’horitzó retallat per muntanyes, l’últim espectacle fins al caliu d’un àngel. Ell ens acull a Pagancillo i ens dóna tota l’amabilitat i hospitalitat que desborda, gràcies per ser un artista i guia, per ensenyar-nos a descobrir el Zagüan, la salsa mezclada, la cuchara de nuez… i el millor esmorzar per la millor ruta, un camí entre pedres i muntanyes alçades entre canvis de colors escalfats per un sol de cactus… la Cuesta de Miranda, carreteres a l’infinit de Chilecito, Londres de ruïnes perdudes, Belén de “Jigonce”, Capelles de Huajín, Santa Maria del ponts amagats…

...i aquí, a l’hostal del camí inca, molt per reposar-ho tot, feliços de sentir i ser.

Demà més… queda tant per viure… petons.

ROSARIO --> CÓRDOBA

Y después de tan desbordante naturaleza... CIUDAD!!! Retornamos a la civilización: noche de cantantes sordos en la Martina, frío, hoteles casicochambrosos, frío y humo, guías con verborrea de autocar londinense, frío, rescate aerotransportado (cutrísimo), compras y gastos y compras y frío... eso sí, gente encantadora (y para ser cursis... que te calienta un poco el frío).

RIO URUGUAY

De la selva subtropical nos paseamos por un espectacular palmeral a la vera del rio Uruguay, recuerdos árabes en tierras lejanas, comida de dioses con peces de rio y playas de lago... aunque empieza ya el invierno.

IGUAZÚ --> YAPEYÚ

Yapeyú.

Hi ha llocs que al arribar t'atrapen i aquí el temps només passa entre els núvols fugitius. Som a la vora del riu Uruguay, a l'Argentina, i a l'altra riba Brasil. Un riu de calma després dels dies frenètics a Iguazú, aquí espererem les ànimes que fa dies que s'emocionen fins l'impossible.

Iguazú ha sigut un festival pels sentits, inmensitats d'aigua caient entre cascades on el so s'apaga per esclatar entre simfonies d'aigua i cants d'ocells i envoltats de selva de tants verds únics i de papallones que els decoren i s'apropen tímides a ballar amb nosal3... i allí, entre la boirina nascuda reneix un cop i un altre l'arc de Sant Martí, eclipsant la mirada una vegada i una altra.
No hi ha cabut més admiració al cos desbordat de tants suspirs. Si tanques els ulls en aquesta pau de riu, entre la gespa verda, els cavalls negres i blancs, el vent net i el sol pausat, les barquetes amarrades, el silenci de remor, si tanco els ulls escolto encara la força desmesurada de la natura, blancs d'espuma fent-se vida entre la inmensitat de les cascades.

A puerto Iguazú, agafant la barca, després del passeig entre gotes, navegant fins l'illa de San Martín sota les catarates, banaynt-nos en les seves aigues gelades i prenent un sol atent a les nostres súpliques... Endintsant-nos entre selva de micos, coatíes o invisibles tucumans per desobrir un salt d'aigua on riure'ns al sentir l'esclat sobre la pell...

De 31 a 32 i de regal... la Lluna, feia temps que no me la regalaven... la Lluna de la Garganta del Diablo, després del cant del tres tenors, una meravella de nit entre les cascades a la llum de la lluna plena, on l'aigua era moviment etern...


No podem més, i ara pau, bella també, després d'atravessar el Parc Natural entre arbres i silencis i algunes cases de fusta de colors alegres, boscos de madereros, gauchos a cavall que et saluden amables i carreteres que s'allarguen a la vista, poblets maleducats d'empanades i acollidors com San Vicente de gelats a 2 pesos i policies aturant-nos a cada control amb ganes de xafardejar-nos.

Continuem embobats amb tot el que hem sentit, ara només cal aturar-nos aquí, a Yapeyú, vora el Riu Uruguay, a esperar totes les emocions viscudes.

P.D. Brasil una altra locura, vistes a la inmensitat, taxis estafadors i busos absurds i l'agraiment al brasilier que ens va recolir a la frontera per arribar a temps per parlar i alegrar-nos d'escoltar a la nostra gent. Gràcies a tots i totes per les felicitats i ara...FELICITATS a la Suuuuuuuuuuuuuu ja ets FFFFFFFFFallera i FELICITATS també a l'Andrea!!!! Tots amb el departament!!!!!Molts petons a tots i totes... bon profit, nosaltres mengem amb la camarera que rebenta els timpans, serrafinos rellenos de pollo y queso.

IGUAZÚ amb 32

IGUAZÚ amb 31

 

JUJUY --> IGUAZÚ

Després de rectes interminables i paisatges desolats, passant per pobles de romeries i cavalls o vaques, per haciendas on la vista es perd a l'horitzó, per termes antigues i oxidades... arribem a Corrientes atravessant d'est a oest tot el nord d'Argentina, en un viatge etern i ple de l'il.lusió d'arribar a Iguazú. Ha sigut llarg, però ple de músiques i silencis, de paraules i vistes cansades, de policies amables o lladres uniformats, nit de tangos antics vora el riu Paraná i merescut descans.... tot ho hem volgut viure, en un present frenètic de velocitat i tranquils de saber-nos en bona companyia.

 

Finalment l'endemà ens acostem a la terra promesa, el paisatge es muda de verd i aigua per rebre'ns i la pau jesuítica de San Ignacio Miní ens transporta a una època d'utopies esclaves i guaranies catolitzats en un comunisme eclèctic. Reposem entre pedres que parlen i un sol que d'hivern té només l'olor. Descobrim com de petit pots sentir-te entre tanta inmensitat de selva... un sol de posta esgotada s'allarga a l'horitzó mentre intuim els cants amagats entre l'art barroc d'unes ruines extranyades de trobar-se tant lluny de casa.

I ja esgotats arribem de nit, després de més de 1500 kilómetres on conduir ha sigut un plaer per tots... Puerto Iguazú, un poblet triangle entre Argentina, Paraguay i Brasil. Demà més, demà l'ultim dia de 31 anys... demà ens endinsem al Parc Natural de les Catarates d'Iguazú.

Ah, per cert, records per l'ilustríssim ingeniero madrileño!!!

BA --> JUJUY

Ais Borja boludo... como me cuesta el "castejano ehte".
Volamos a Jujuy con el salto de la rana, vaya que hicimos dos escalas en avión tipo omnibus después de degustar la selecta sociedad del club privadísimo donde amarra el entrañable Burbuja, un barco de ensueño hecho realidad por Toia y Jorge con la esperanza de navegar por el río de la Plata a nuestro regreso a Buenos Aires.
Ese día, antes de partir, conocimos a Argentina de Argentina, una salteña con empanadas y queso encantadora, que si coincidimos nos hará cabalgar por entre los Andes al paso o al trote, depende de quién jinetee.

A lo que íbamos, llegamos a Jujuy a medianoche con nuestras mejores galas y los maletones (la mitad de Mercedes, jeje), un poco temerosos de la recibida oficial que el Ministerio de Educación y el Gobernador nos prometían, habíamos ensayado el discurso y el saludo a la bandera.

Y...nada. Nadie, nos quedamos solos en el aeroparque de Oracio Guzman, ni una alma, solos nosotros con la sonrisa postiza y riéndonos de nuestra sombra. No había limusina, ans el contrari, la rebuda oficial ens la va fer el gegant policia jujeño que ens va acollir i ajudar a solucionar com arribar anónimament a San Salvador de Jujuy, un poblet fet ciutat. I aquí estem.

L'endemà, després d'una semibronca amb la secre del Ministerio llamada Kika (igualita a la Cruela de Vil) i la "coordinadora de relaciones institucionales" (tothom aquí es posa titulets que dona gust) hem començat a treballar, ei, pero a treballar de veritat, visitant escoles pioneres, fent conferencies als representats d'ensenyament, preparant discursets a altes hores de la nit... un esgotament que ha valgut la pena, ja tenim organitzades tres setmanes de treballs directament amb les escoles, comilonas, festejos... Ens han donat una casa florestiana plena de bohemiades selectes, vistes a l'horitzó i uns personatges sortits de noveles negres.

i... VACANCES!!!!!!! Demà agafem el cotxe i hacia el este, cap a Iguazú... aquí res para, tenim bon humor i tots estem bé... i que duri!!!!

BCN --> BA

Argentina... somos demasiados!!! No creais que viajamos solos, en la maleta el verano no nos ha cabido, pero llevamos entre rincones de ropa muchos pesos, que aunque sea la moneda oficial de este país de corralito, no nos referimos a eso. Un peso agradable de llevar que los tres compartimos, nuestras familias, sus pensamientos nos aconsejan y acompañan (después la verdad es que los escuchamos a medias como siempre...).

Llegamos todos en caravana al aeropuerto de Barcelona (tres coches para tres pasajeros), unos más escurridizos que otros, algunos más preocupados con motivos propios... todos con su manera de entender el mundo, pero con el respeto y las ganas de comprender que cada uno cocina en su casa como le da la gana.

I aquí estem, després de mil hores de viatje hem arribat a la terra de la plata on el Jorge i la Toia ens han acollit a la seva casita de chocolate, un paradís de pau entre el bullici d'aquesta ciutat que no para de bellugar-se. Primera parada a la Plaza de Mayo on manifestar-se és una rutina davant del balcó d'Evita a la Casa Rosada. Chocolate con churros, tartas de ensueño, zumos, tostadas, pan negro, sandwich, cafés, tes, croissant de manteca o grasa... 4 esmorzars en total, el millor al Gran Café Tortoni. I després a la carrera!!!! De banco a banco y tiro porqué me toca, files interminables per canviar diners, una aventura matutina per experimentar en pròpia pell el que és un corralito, l'esport nacional d'Argentina.

Continuarà...